El que s’hereta
A Okinawa no es jutjava un mestre per la seva força. Se’n deia: «Aquest home s’entrena seriosament». El llinatge de Shorei-Kan és una cadena de persones que es van entrenar així, i que a més es van ocupar d’una cosa més difícil: entendre el que feien i ensenyar-ho bé.
El que ha passat de mà en mà no és només una col·lecció de tècniques. És una teoria per llegir el kata, el Kaisai no Genri, i la convicció que un art necessita un mètode per no perdre’s.
«Sin Kaisai, el Nahate, el Gojuryu karate y el Shorei-Kan karate jamás habrían sido creados.» («Sense el Kaisai, el Nahate, el Gojuryu karate i el Shorei-Kan karate no s’haurien creat mai.») — Saiko Shihan Toshio Tamano
Kanryo Higaonna Sensei: l’arrel (1853–1915)
Va néixer a Naha, fill d’un samurai empobrit que venia aigua i fusta d’illa en illa. Amb poc més de vint anys se’n va anar a Fukien, al sud de la Xina, i hi va estudiar més d’onze anys amb un artesà del jonc, el mestre Ryuko Ryu: de dia feien cadires i taules; de nit, entrenaven.
De tornada a Okinawa, va unir el que havia après a la Xina amb l’art local i va donar forma al Naha-te. Va portar amb ell una cosa que valia més que qualsevol tècnica: la teoria que permetia entendre el kata. I va ser el primer a ensenyar amb un ordre, del més bàsic al més difícil. No va cobrar mai els seus alumnes. Va morir a casa d’un d’ells, Chojun Miyagi.
Chojun Miyagi Sensei: el nom i la teoria (1888–1953)
Va arribar a Higaonna Sensei amb catorze anys i una salut fràgil. Als vint-i-un ja era el seu millor alumne. Va poder dedicar tota la vida a l’art, i ho va fer: va viatjar a la Xina, el va ensenyar a la policia i a les escoles de Naha, i a finals dels anys vint li va posar nom: Goju-ryu, allò dur i allò suau.
Miyagi Sensei va sistematitzar la teoria del seu mestre i la va anomenar Kaisai no Genri. Va crear els primers kata d’iniciació, els Gekisai, per acostar l’art a qualsevol persona. I no va voler donar mai graus: pensava que no li corresponia.
Seko Higa Sensei: el pont (1899–1966)
Va estudiar amb Higaonna Sensei d’adolescent i va continuar després amb Miyagi Sensei durant dècades. Va deixar la seva feina de policia per ensenyar, i el seu dojo de Naha va ser l’únic d’un alumne de Miyagi Sensei mentre el mestre va viure. Allà hi va entrar, amb setze anys, un estudiant de l’escola de pescadors anomenat Seikichi Toguchi, el futur O’Sensei. Després de la guerra, alumne i mestre es van ajudar mútuament a sobreviure i a tornar a ensenyar.
Seikichi O’Sensei Toguchi: el mètode (1917–1998)
Va aprendre amb Higa Sensei i directament amb Miyagi Sensei, que en els seus darrers anys li va transmetre la teoria del Kaisai en converses que duraven hores. Quan el mestre va morir, O’Sensei Toguchi va deixar el seu negoci i es va dedicar plenament a completar-ne l’obra. El març de 1954 va obrir a Koza el primer dojo Shorei-Kan.
Allà va néixer un sistema d’ensenyament nou: els kata d’iniciació (fukyu kata), el bunkai kumite, el kiso kumite, el programa per a infants amb kata i música, i els graus amb cinturons de colors. El 1957, els seus alumnes, amb tot just tres anys de pràctica, van sorprendre tot Okinawa al festival de Koza.
«Si hubiese aprendido exclusivamente las técnicas, sin la teoría, sólo habría podido enseñar mecánicamente lo que había aprendido, sin poder desarrollar creativamente esas ideas.» («Si hagués après només les tècniques, sense la teoria, únicament hauria pogut ensenyar mecànicament el que havia après, sense poder desenvolupar aquestes idees de manera creativa.») — O’Sensei Seikichi Toguchi, Okinawan Gojuryu
Saiko Shihan Toshio Tamano: el camí cap a Europa (1942)
Va començar amb O’Sensei Toguchi el 1960, al pati d’un temple de Tòquio, descalç sobre la terra glaçada a l’hivern. Va ensenyar al dojo de Koza, va estudiar els estris d’Okinawa amb Shinpo Matayoshi Sensei i el 1969 va obrir el primer dojo Shorei-Kan de Nova York. El 1982 va portar l’escola a Europa i el 1986 va fundar Shorei-Kan Europe.
Va crear el Kobudo Shoreikai, va ordenar el Daruma Taiso i va completar el mètode del seu mestre. Més endavant va donar a l’art el nom que porta avui: Okinawa Budo Kaisai.
I ara, nosaltres
El 2010, a l’assemblea de Shorei-Kan Europe a França, Saiko Shihan Tamano va parlar de la seva successió. Segons les notes que va prendre llavors un dels instructors espanyols, va dir que no nomenaria cap successor i que, alhora, tots serien els seus successors: qui tingués el coratge de seguir el seu camí n’aprendria totes les tècniques, i ell n’estaria content.
Cada instructor i cada alumne de Shorei-Kan España forma part d’aquesta cadena. No s’hereta un títol. S’hereta la tasca d’entrenar seriosament i de transmetre-ho bé.