El llibre
Al Japó es van publicar amb el títol Karaté no kokoro, «l’esperit del karate». Saiko Shihan Toshio Tamano els va rebre a Nova York i els va traduir a l’anglès amb els seus alumnes; la seva dona els va passar al francès, i d’aquí van arribar al castellà com a El Zen y el camino del guerrero. Són assajos breus d’O’Sensei Seikichi Toguchi, escrits amb un to poètic i senzill: el cel d’octubre, una flor silvestre, un pescador d’Itoman.
Per a Saiko Shihan Tamano, recullen tot allò de què el mestre parlava amb els seus cinc o sis alumnes els dies de pluja, al temple de Tòquio. El seu mestre espiritual va ser el sacerdot zen Sogen Sakiyama.
Jutsu i Do
Antigament, les arts marcials s’anomenaven jutsu: la destresa, el nivell tècnic que pocs assoleixen després d’anys d’entrenament. Quan Jigoro Kano va convertir el jujutsu en judo, moltes en van seguir l’exemple i van passar a dir-se do, camí. O’Sensei Toguchi n’explica la diferència:
«Para el budismo Zen, la meta de la vida es la iluminación espiritual, y el Do es el camino hacia esa iluminación. La iluminación es también la verdadera meta de las artes marciales.» («Per al budisme Zen, la meta de la vida és la il·luminació espiritual, i el Do és el camí cap a aquesta il·luminació. La il·luminació és també la veritable meta de les arts marcials.») — O’Sensei Seikichi Toguchi
Seguir el camí pot ser alhora natural i molt difícil. El difícil és no perdre’l.
«En el camino de la vida, no hay ninguna puerta que se niegue a abrirse ante aquellos que desean pasar.» («En el camí de la vida, no hi ha cap porta que es negui a obrir-se davant dels qui volen passar.») — Frase zen recollida per O’Sensei Seikichi Toguchi
Senshin: purificar l’esperit
A l’entrada del dojo d’O’Sensei Toguchi penjaven dues paraules escrites per un cal·lígraf de noranta-nou anys: Sen Shin, «purifiqueu el vostre esperit». En creuar la porta es deixa tot: la família, la feina, la posició social. S’hi entra com despullat.
«Cuando liberéis vuestro pensamiento, podréis aprender.» («Quan allibereu el vostre pensament, podreu aprendre.») — O’Sensei Seikichi Toguchi
No és una fugida. O’Sensei Toguchi en diu un privilegi: tenir un lloc on entrenar el cos i l’esperit, no només per alliberar-se de les frustracions, sinó per recrear-se un mateix.
Mochi-bun: la capacitat de comprendre
Miyagi Sensei repetia als entrenaments una paraula d’Okinawa: mochi-bun, la capacitat de comprendre. Conèixer no és comprendre. Tots sabem caminar, escriu O’Sensei Toguchi, però pocs comprenen el caminar. Es pot explicar la neu a qui no l’ha vista mai, i tot i així no la comprendrà.
«Debemos utilizar el Kárate para desarrollar nuestro Mochi-bun todavía mas que nuestras técnicas. Este es el verdadero tesoro que podemos obtener de la práctica.» («Hem de fer servir el Kárate per desenvolupar el nostre Mochi-bun encara més que les nostres tècniques. Aquest és el veritable tresor que podem obtenir de la pràctica.») — O’Sensei Seikichi Toguchi
I una cosa que consola qualsevol practicant veterà: el mochi-bun es queda amb nosaltres quan els músculs ja no responen.
El favor i la gratitud
Ningú no viu sense els altres. El pa de cada dia ha passat per les mans de moltes persones que no coneixem. Els budistes en diuen engi, l’origen dependent. Per això, ensenya O’Sensei Toguchi, el favor es fa sense esperar res a canvi i s’oblida; qui el rep, en canvi, no l’ha d’oblidar mai. Un entrenament dur i una bona tècnica no són suficients per ser un artista marcial respectat: cal entendre i practicar el sentit del favor.
La ira i la vanitat
O’Sensei Toguchi dedica dos assajos als dos grans obstacles del practicant. El primer és la ira. Un practicant té la capacitat de fer mal, i per això ha de vigilar-se més que ningú. Ho explica amb una dita dels pescadors d’Itoman:
«Cuando la ira le invade, el hombre sabio mantiene sus puños abajo.» («Quan la ira l’envaeix, l’home savi manté les mans avall.») — Dita d’Itoman, recollida per O’Sensei Seikichi Toguchi
El segon és la vanitat. Una mica de confiança en un mateix dona energia; massa impedeix créixer. Per això preferia qui es mostra per sota del que val abans que el fanfarró.
«Existen límites al estatus, a la propiedad y a la riqueza, pero la capacidad de cada hombre no tiene límite.» («Hi ha límits a l’estatus, a la propietat i a la riquesa, però la capacitat de cada home no té límit.») — O’Sensei Seikichi Toguchi
L’espasa a la beina
Un oficial de l’exèrcit li va preguntar una vegada si el karate podia guanyar una pistola. La seva resposta comença per la tècnica i acaba en l’esperit. Al nivell més baix, un art marcial és una eina perillosa. Al més alt, és un camí per formar la personalitat.
«Un espíritu entrenado evitará los conflictos inútiles y peligrosos. No se dejará llevar por el ardor juvenil. Ni pondrá a nadie en peligro corriendo riesgos idiotas. Un espíritu entrenado es como una espada en su funda.» («Un esperit entrenat evitarà els conflictes inútils i perillosos. No es deixarà endur per l’ardor juvenil. Ni posarà ningú en perill corrent riscos absurds. Un esperit entrenat és com una espasa a la beina.») — O’Sensei Seikichi Toguchi
Qui viu en harmonia amb el que l’envolta, conclou, rarament s’haurà d’enfrontar a ningú.
La flor silvestre
O’Sensei Toguchi comparava els kata clàssics amb llavors que passen l’hivern sota una terra fosca i freda abans de florir. I comparava la seva escola amb una flor silvestre, no amb una d’hivernacle: crescuda a poc a poc, amb esforç, sense protecció. En ella, cadascú aporta segons el seu grau. Un desè kyu fa el que pot fer un desè kyu; un shodan, el que correspon a un shodan.
«Ningún orgullo en la victoria, ningún pesar en la derrota.» («Cap orgull en la victòria, cap pesar en la derrota.») — Dita recollida per O’Sensei Seikichi Toguchi