L’alumne de Higa i de Miyagi
O’Sensei Seikichi Toguchi va néixer a Naha el 20 de maig de 1917. Amb setze anys, mentre estudiava a l’escola de pescadors, va entrar al dojo de Seko Higa Sensei. Allà va tenir a més la sort d’entrenar amb Chojun Miyagi Sensei, que hi anava sovint a dirigir les classes. Quan Higa Sensei va viatjar fora d’Okinawa, el jove Toguchi es va quedar al capdavant del dojo.
El 1938 se’n va anar a Tòquio a estudiar electrotècnia, i la guerra el va portar a Sumatra com a tècnic. Va passar dos anys presoner en una petita illa amb més de mil soldats japonesos; el menjar escassejava i molts van morir de fam. A Saiko Shihan Tamano li va explicar que va tenir forces per buscar aliment i sobreviure gràcies al seu entrenament.
La teoria, de mestre a alumne
De tornada a Okinawa, el 1946, va trobar vius els seus dos mestres, però en la misèria. Va acollir Higa Sensei a casa seva i, amb altres alumnes, va construir una casa per a Miyagi Sensei. En els seus darrers anys, Miyagi Sensei li va transmetre la teoria del Kaisai. O’Sensei Toguchi ho va escriure així:
«Tras su sexagésimoquinto aniversario, sintiendo quizá la inminencia de la muerte, el maestro me hablaba durante horas cuando iba yo a visitarle. A veces incluso pasábamos días enteros discutiendo.» («Després del seu seixanta-cinquè aniversari, potser sentint que la mort era a prop, el mestre em parlava durant hores quan l’anava a visitar. De vegades fins i tot passàvem dies sencers discutint.») — O’Sensei Seikichi Toguchi, Okinawan Gojuryu
Quan el mestre va morir, va sentir sobre les seves espatlles la responsabilitat de completar el seu somni. Va deixar el negoci i es va dedicar plenament a ensenyar.
Shorei-Kan, 1954
El març de 1954 va obrir a Koza, l’actual Okinawa City, el seu primer dojo i li va posar el nom de Shorei-Kan, l’escola de la cortesia. El tatami no arribava a trenta metres quadrats i la seva dona, Haruko, treballava perquè els comptes quadressin. Després d’entrenar, sota el cel estrellat, el mestre parlava amb els seus alumnes del futur de l’art d’Okinawa.
Allà va crear un sistema que ni els seus mestres havien imaginat:
- Bunkai kumite. Els soldats nord-americans de la base propera li preguntaven què significava cada moviment del kata. Per respondre’ls, va crear el kata fet per dues persones.
- Kiso kumite. Com que el bunkai era difícil per als principiants, va crear una sèrie de treballs bàsics per parelles per aprendre, pas a pas, les parades i el treball de distàncies.
- Fukyu kata. Kata d’iniciació que continuen els dos de Miyagi Sensei i preparen per als kata clàssics.
- Programa infantil. Jocs tradicionals d’Okinawa, kata senzills i kata amb música, compostos amb Seihin Yamauchi.
- Graus amb cinturons de colors. Fins llavors només els mestres portaven cinturó negre.
Amb Yamauchi també va crear Hakutsuru no Mai, la dansa de la grua blanca, un kata que transforma en dansa tècniques dels kata clàssics de Goju-ryu seguint els principis del Kaisai.
El 1957, al festival de Koza, els seus alumnes, amb no més de tres anys de pràctica, van mostrar kata Gekiha, kiso kumite i bunkai kumite. L’endemà, els dos grans diaris d’Okinawa portaven la seva demostració a la portada.
Un mestre serè, no un home feble
A Okinawa es recorda O’Sensei Toguchi com un gran mestre. Quan la Yakuza de Koza va exigir diners al negoci de la seva dona, s’hi va negar i els va plantar cara; l’episodi encara es coneix com a Zanpa Misaki no Ketto. Però el que millor el retrata és una altra nit, a Koza, que Saiko Shihan Tamano no va oblidar.
Tornaven mestre i alumne al dojo quan un grup de soldats beguts i armats els va envoltar. El jove Tamano, avui Saiko Shihan, es va posar en guàrdia. O’Sensei Toguchi es va avançar amb calma, els va saludar tots un per un i la tensió es va desfer en rialles. Va saber llegir la situació i mantenir el control. Aquella calma els va salvar la vida. L’endemà va explicar al seu alumne que qui no sap mantenir la serenor està rígid i no pot fer servir el que sap.
Tòquio i el món
El 1958 va viatjar a Tòquio i li va sorprendre que allà l’art s’ensenyés com un esport de competició. Va decidir portar el Goju-ryu autèntic al Japó. Va ensenyar a l’aire lliure, en patis de temples, descalç sobre la terra glaçada a l’hivern, amb un o dos alumnes. El 1969, amb l’ajuda de la família Tamano, va obrir per fi un dojo cobert.
El seu mestre espiritual va ser el sacerdot zen Sogen Sakiyama. Els seus assaigs, publicats al Japó com a Karaté no kokoro, es llegeixen avui com a El Zen y el camino del guerrero. Va morir el 1998.
«Un espíritu entrenado evitará los conflictos inútiles y peligrosos.» («Un esperit entrenat evitarà els conflictes inútils i perillosos.») — O’Sensei Seikichi Toguchi, El Zen y el camino del guerrero