Un art nascut de la vida diària
Kobudo significa «budo antic». A Okinawa designa l’estudi dels estris tradicionals: instruments del camp, de la casa i del mar que la gent de l’illa va aprendre a manejar amb la mateixa precisió que el kata de mà buida.
Saiko Shihan Toshio Tamano comença la seva història amb una advertència honesta: no hi ha cap referència fiable sobre el seu origen. El que ofereix és una hipòtesi de treball, construïda a partir de la història d’Okinawa i del que va aprendre de molts mestres de l’illa.
Una hipòtesi sobre el seu origen
El regne de Ryukyu es va enriquir al segle XVI comerciant per mar amb la Xina, el Japó i el sud-est asiàtic. Els seus samurais van aprendre en aquests viatges arts locals i, sobretot, l’art xinès de mà buida i d’estris. A mitjan segle XVII va arribar a l’illa el kata, creat per monjos budistes xinesos.
A començament del segle XVIII una greu crisi va deixar sense lloc la majoria dels samurais, i el rei els va animar a fer-se agricultors, pescadors o comerciants. Amb ells, el kata va baixar als pobles. Per practicar els kata d’estris no calien instruments de guerra, així que la gent va fer servir el que tenia a mà: eines del camp i de la pesca.
Hi ha un altre relat, més conegut, que parla de pagesos que es protegien amb les seves eines dels samurais del clan Satsuma. Saiko Shihan Tamano el va adoptar com a marc del sistema que va crear: el Kobudo Shoreikai és l’art dels habitants de Ryukyu que fan servir instruments de la vida diària per protegir-se de l’agressió.
Els cinc estris
- Bo. La perxa d’equilibri per carregar galledes d’aigua o verdures. És la base de tot el sistema.
- Tonfa. El mànec del morter de moldre gra o la pala de cavar patates.
- Nunchaku. El manal de batre: dues fustes unides per una corda curta.
- Kama. La falç de la collita. Demana precisió i atenció plena.
- Sai. L’excepció: de ferro, arribat de la Xina, el feien servir els oficials de policia de Ryukyu com a bastó de servei.
Dels llogarets al budo
A principi del segle XX, dos mestres van recórrer els llogarets d’Okinawa recollint els kata de cada estri de mans dels seus especialistes: Moden Yabiku i Shinko Matayoshi. De les seves línies surten avui gairebé totes les escoles de l’illa. El fill d’aquest últim, Shinpo Matayoshi Sensei, i Eisuke Akamine Sensei, successor de la línia de Yabiku i de Shinken Taira, van ensenyar Saiko Shihan Tamano a finals dels anys seixanta, presentats per O’Sensei Toguchi.
El mateix O’Sensei Toguchi coneixia bé els estris: Shinken Taira va ensenyar cinc anys al seu dojo de Koza. El 1957, els seus alumnes van mostrar al festival de Koza un kumite de bo davant de tonfa. Segons Saiko Shihan Tamano, va ser la primera vegada que els illencs van veure un kumite de Kobudo.
«Aleshores, et deixaran, oi?»
A finals dels anys setanta, a Nova York, O’Sensei Toguchi va assistir a una classe de Kobudo del seu alumne i li va preguntar què ensenyaria quan els seus alumnes ja sabessin tots els kata. Saiko Shihan Tamano no tenia resposta.
«Entonces, te dejarán, ¿verdad?» («Aleshores, et deixaran, oi?») — O’Sensei Seikichi Toguchi a Saiko Shihan Toshio Tamano
Li va explicar que el Kobudo, tal com es practicava, no era un budo, perquè li faltava el kumite, el treball per parelles. Higaonna Sensei i Miyagi Sensei havien convertit l’art de mà buida en budo precisament en incorporar-lo. Li va aconsellar que fes el mateix i li va permetre fer servir el sistema d’ensenyament de Shorei-Kan com a model. Així va néixer el Kobudo Shoreikai, l’escola de la cortesia i les bones maneres aplicada als estris.
El programa: tot davant del bo
El que fa únic el Kobudo Shoreikai és el seu mètode. Cada estri té les seves matèries, i totes s’ordenen en un programa de graus:
- Kihon dosa: els moviments bàsics de cada estri.
- Shorei-no-kata: tres kata d’introducció per estri.
- Kiso kumite: treballs per parelles bàsics, per aprendre progressivament a parar i a respondre.
- Bunkai kumite: el Shorei-no-kata dai ichi fet per dues persones.
- Jissen kumite: treballs preestablerts d’alt nivell.
- Koryu kata: els kata clàssics d’Okinawa, com Choun-no-kun per al bo, Kubo-no-sai, Gima-no-tonfa, Toyama-no-nunchaku o Chatan Chibaru-no-kama.
Tots els kumite enfronten el bo a un altre estri: bo davant de sai, davant de tonfa, davant de nunchaku i davant de kama. El bo representa l’espasa del samurai de Satsuma, perquè l’espasa, explica Saiko Shihan Tamano, és una evolució del pal. Així, cada kumite reviu el mateix escenari: algú del poble que es protegeix amb el que té a mà. No hi ha kumite de tonfa contra kama ni de nunchaku contra nunchaku, perquè mai no han tingut sentit.
«Por lo que conozco, no existe ninguna escuela que enseñe el Kobudo utilizando un método sistemático.» («Pel que conec, no hi ha cap escola que ensenyi el Kobudo amb un mètode sistemàtic.») — Saiko Shihan Toshio Tamano
Els alumnes comencen a 6è kyu amb el bo. Després passen al tonfa, al sai i, més endavant, al nunchaku i a la kama. Cada grau té un temps mínim de pràctica i no se’n pot saltar cap. En uns tres anys s’arriba a l’examen de 1r dan.
Per a què serveix avui
Ningú no va pel carrer amb un sai. Saiko Shihan Tamano respon a aquesta objecció: qui maneja bé els estris sap protegir-se amb el que porta a sobre. Un cinturó pot fer de nunchaku; un paraigua o un bastó, de bo.
I hi afegeix una altra raó: el Kobudo Shoreikai enforteix el cos, cultiva l’esperit del budo i, com que valora la cortesia, es practica amb seguretat i deixa amistats duradores. Per a ell, l’art de mà buida i el dels estris són com dues rodes del mateix carro.