Un nen de salut fràgil
Chojun Miyagi va néixer a Naha el 25 d’abril de 1888. Als tres anys el va adoptar un oncle com a hereu. La família importava medicines xineses, era proveïdora de la casa reial i tenia vaixells, terres i cases. En el dialecte d’Okinawa li deien Machu, «arbre del pi».
La seva filla Yasuko explicava que de petit era feble, i que el seu avi va pensar que l’art d’Okinawa li donaria vigor. El va portar a Kanryo Higaonna Sensei. Chojun tenia catorze anys; el seu mestre, quaranta-nou.
El millor alumne
Va estudiar amb tanta aplicació que, als vint-i-un anys, quan va marxar a fer el servei militar, ja era conegut a tota l’illa com el millor alumne de Higaonna Sensei. En aquella època els practicants famosos rebien desafiaments per sorpresa, el kake dameshi. Higaonna Sensei en va rebre; O’Sensei Toguchi, més endavant, també. Miyagi Sensei no el va desafiar mai ningú.
La riquesa de la seva família li va permetre no preocupar-se pel sustent, i ell mateix deia que, si hagués dedicat les seves energies i la seva fortuna a una altra cosa, hauria tingut èxit. Les va dedicar a l’art. Va acollir el seu mestre a casa quan ja era gran i el va cuidar fins a la seva mort, el 1915. Després va viatjar a Fukien a la recerca del mestre Ryu. Ja no hi va trobar ningú.
Un nom per a l’art
A finals dels anys vint, en una gran exhibició de budo a Kyoto, van preguntar al seu alumne Jin-an Shinsato com es deia el seu estil. A Okinawa els estils no tenien nom; Shinsato en va improvisar un. En tornar li ho va explicar al seu mestre, i Miyagi Sensei va comprendre que l’art necessitava un nom per ser reconegut com a budo. El va anomenar Goju-ryu: allò dur i allò suau. El va treure d’un vers d’un poema xinès: la llei de l’univers respira allò dur i allò tou.
Va ser el primer mestre d’Okinawa que va posar nom a la seva escola. Altres en van seguir l’exemple.
La teoria i el mètode
Miyagi Sensei va recollir la teoria del kata que havia portat el seu mestre, la va sistematitzar i li va donar nom: Kaisai no Genri, la teoria del Kaisai. Amb ella va millorar el Naha-te i el va convertir en Goju-ryu. Saiko Shihan Tamano ho resumeix així:
«El término Kaisai fue creado por el maestro Chojun Miyagi, el fundador del Goju-ryu karate. Kaisai significa el trabajo para encontrar técnicas secretas en los kata clásicos.» («El terme Kaisai el va crear el mestre Chojun Miyagi, el fundador del Goju-ryu karate. Kaisai vol dir la feina de trobar tècniques secretes en els kata clàssics.») — Saiko Shihan Toshio Tamano
Volia que l’art arribés a qualsevol persona, també com a educació física. El va ensenyar a l’acadèmia de policia i a les escoles de comerç i de magisteri de Naha, en va supervisar l’ensenyament a universitats de Kyoto i va crear els primers kata d’iniciació, Gekisai Dai Ichi i Gekisai Dai Ni. També va ordenar l’escalfament i la tornada a la calma, la base de la qual naixeria el Daruma Taiso. El 1934 va rebre un reconeixement del Ministeri d’Educació japonès i, anys més tard, el títol de Kyoshi del Dai Nippon Butokukai.
Els graus que no va voler donar
La guerra li ho va prendre gairebé tot: va perdre un fill i dues filles, i la seva casa de Naha va quedar en ruïnes. Els seus alumnes, quan van tornar, van reunir diners i li van construir una casa i un dojo. El 1952 van fundar amb ell la Gojuryu Shinkokai.
Quan li van presentar els estatuts, va veure un article sobre els graus dan i va preguntar qui els concediria. «Vostè, naturalment», li van dir. La seva resposta, segons explicava O’Sensei Toguchi:
«Yo no conferiré Dan a nadie. Sólo el Butokukai puede conferir grados.» («Jo no conferiré cap Dan a ningú. Només el Butokukai pot conferir graus.») — Chojun Miyagi Sensei
No va donar mai cap grau als seus alumnes. Tampoc no acceptava la vanitat. En aquella mateixa reunió, quan els seus alumnes van proposar demostracions i publicitat per difondre el Goju-ryu, els va escoltar en silenci i va dir a poc a poc: «tot el que heu dit són vanitats». Que primer construïssin una base sòlida per a la seva pròpia vida; la resta vindria sola.
El darrer projecte
En els seus darrers anys, Miyagi Sensei va passar hores, de vegades dies sencers, explicant la seva teoria a un alumne: O’Sensei Seikichi Toguchi. Va morir el 8 d’octubre de 1953. O’Sensei Toguchi va escriure llavors un poema, l’últim vers del qual diu: «Un mestre mor i ensenya la mort».
El que Miyagi Sensei no va arribar a acabar, un sistema complet per ensenyar el seu art, ho van acabar els seus alumnes. Aquesta és la història de Shorei-Kan.