Què és un Dojo Kun
Dojo Kun vol dir «preceptes del dojo». Són unes poques frases que el grup pronuncia en seiza, en començar o en acabar la classe. Semblen senzilles. No ho són: cadascuna demana una cosa que costa tota una vida.
O’Sensei Toguchi advertia que un dojo no és un lloc per aprendre bones maneres. Aquestes ja s’haurien de portar de casa. El que s’hi busca és una cosa més alta: que el que s’ha après entri en la vida sencera.
«El Karaté debe de entrar totalmente en vuestra vida, tanto dentro como fuera del Dojo.» («El Karate ha d’entrar totalment en la vostra vida, tant dins com fora del Dojo.») — O’Sensei Seikichi Toguchi, El Zen y el camino del guerrero
Els sis preceptes
1. Abans que res, ser sempre cortès i humil
Shorei-Kan és l’escola de la cortesia, i la cortesia comença per un mateix: no aparentar més del que s’és. O’Sensei Toguchi ho deia sense embuts: és fàcil pretendre ser fort, i per això abunden els fanfarrons. El difícil és comportar-se amb modèstia, fins i tot quedar-se per sota de la pròpia capacitat. Qui ho fa potser passarà desapercebut, però serà sincer amb si mateix.
2. Abans que res, cultivar un esperit pacífic
Un esperit pacífic no és un esperit feble. És el de qui sap protegir-se i, precisament per això, no necessita demostrar-ho. La gent del port d’Itoman té una dita que O’Sensei Toguchi va recollir:
«Cuando la ira le invade, el hombre sabio mantiene sus puños abajo.» («Quan la ira l’envaeix, l’home savi manté les mans avall.») — Dita d’Itoman, a El Zen y el camino del guerrero
La calma davant l’adversitat, deia, és «fortalesa d’esperit». La reacció exagerada és la veritable feblesa.
3. Abans que res, aprendre a ser pacient
No diu «sigues pacient». Diu «aprèn a ser-ho», perquè la paciència s’entrena. O’Sensei Toguchi comparava els kata clàssics amb llavors que passen l’hivern sota terra abans de florir. Qui busca resultats immediats no els veurà obrir-se mai.
4. Abans que res, esforçar-se a ser una persona millor
A Okinawa no s’elogiava un practicant dient que era fort o hàbil. Es deia: «aquest home s’entrena seriosament». Qui rep una crítica no necessita superar ningú per corregir-la: n’hi ha prou d’entrenar més seriosament. La comparació és amb un mateix, ahir i avui.
5. Abans que res, buscar el desenvolupament de l’esperit i de la tècnica en la mateixa proporció
Tècnica sense esperit és habilitat sense direcció. Esperit sense tècnica és una bona intenció que no sap protegir-se. O’Sensei Toguchi exigia totes dues coses, i en un ordre: primer el cos.
«No se puede enseñar el espíritu sin enseñar antes el cuerpo.» («No es pot ensenyar l’esperit sense ensenyar abans el cos.») — O’Sensei Seikichi Toguchi, El Zen y el camino del guerrero
Saiko Shihan Tamano ho resumeix amb una expressió clàssica: Ken Zen Ichinyo, la mà i el Zen són una sola cosa.
6. Abans que res, aplicar els principis del Kaisai a la vida quotidiana
Atenció al carrer, paciència a la feina, respecte amb qui no ens cau bé. El dojo és un lloc d’assaig; la vida és on es comprova el que s’ha après. O’Sensei Toguchi parlava de mochi-bun, la capacitat de comprendre, una paraula que Miyagi Sensei feia servir sense parar als entrenaments. Conèixer una tècnica no és comprendre-la. Comprendre-la és saber-la portar a tota la resta.
Com es viu
El Dojo Kun no s’aprèn de memòria per oblidar-lo després. Es nota en coses petites: com s’entra a la sala, com es tracta el company que acaba d’arribar, com s’accepta una correcció, com se surt quan s’acaba la classe.
Qui vulgui aprofundir-hi té una lectura de referència escrita des de dins de l’escola: Dojo Kun: Antigua sabiduría de Okinawa, de Manuel Sánchez, Mestre de Shorei-Kan a Madrid, amb pròleg de Saiko Shihan Toshio Tamano.